Contemplació, compassió i ecologia integral

Audiencia  Comunidades Laudato Si' © Vatican Media

Fragment principal del discurs del Papa Francesc a les Comunitats Laudato si’ - 12 de setembre de 2020. Aula Pau VI del Vaticà.

M'agradaria compartir amb vosaltres dues paraules clau de l'ecologia integral: contemplació i compassió.

Contemplació

Avui dia, la natura que ens envolta ja no és admirada, contemplada, sinó "devorada". Ens hem tornat voraços, dependents dels beneficis i dels resultats immediats i a qualsevol preu. La mirada sobre la realitat és cada vegada més ràpida, distreta, i superficial, mentre que en poc temps es cremen les notícies i els boscos.

Malalts de consum: aquesta és la nostra malaltia, malalts de consum. Ens afanyem per l'última app, però ja no sabem els noms dels nostres veïns, i molt menys sabem distingir un arbre d'un altre. I el que és més greu, amb aquesta manera de vida es perden les arrels, es perd la gratitud pel que hi ha i pels que ens l'han donat.

Per no oblidar cal tornar a la contemplació; per no distreure amb mil coses inútils cal trobar el silenci; perquè el cor no emmalalteixi cal aturar-se. No és fàcil. Cal, per exemple, alliberar-se de la presó de el mòbil, per mirar als ulls als que estan al nostre costat i a la creació que se'ns ha donat.

Contemplar és regalar temps per estar en silenci, per resar, perquè tornin a l'ànima l'harmonia, l'equilibri sa entre el cap, el cor i les mans, entre el pensament, el sentiment i l'acció. La contemplació és l'antídot per a les decisions precipitades, superficials i sense cap ni peus.

El que contempla aprèn a sentir el terreny que el sosté, comprèn que no està sol i sense sentit en el món. Descobreix la tendresa de la mirada de Déu i entén que és preciós. Cada un és important als ulls de Déu, cadascú pot transformar un tros de món contaminat per la voracitat humana en la realitat bona volguda pel Creador.

El que sap contemplar, en efecte, no es queda de braços creuats, sinó que actua de forma concreta. La contemplació et porta a l'acció, a fer. Heus aquí la segona paraula: compassió.

Compassió

És el fruit de la contemplació. Com s'entén si algú és contemplatiu, si ha assimilat la mirada de Déu? Si té compassió pels altres. Compassió no és dir: "però, em fa pena això"; compassió és "patir amb"; es té compassió pels altres si es va més enllà d'excuses i teories, per veure en els altres germans i germanes als quals cal custodiar.

Aquesta és la prova, perquè això és el que fa la mirada de Déu, que no obstant tot el mal que pensem i fem, sempre ens veu com a fills estimats. No veu individus, sinó fills, ens veu com a germans i germanes d'una sola família, que viu a la mateixa casa. Mai som estranys als seus ulls. La seva compassió és el contrari de la nostra indiferència. La indiferència és aquell -em permeto la frase alguna cosa vulgar- "passar de", que entra al cor, en la mentalitat i que acaba amb un "que se les arregli". La compassió és l'oposat a la indiferència.

És el mateix per a nosaltres: la nostra compassió és la millor vacuna contra l'epidèmia de la indiferència. "No em va", "no em correspon", "no tinc res a veure", "és cosa seva": aquests són els símptomes de la indiferència. (...)

En canvi, el que té compassió, passa del "no m'importes" a "ets important per a mi". O almenys "tu m'has arribat a el cor". Però la compassió no és només un bon sentiment, no és pietisme, és crear un nou vincle amb l'altre. És fer-se càrrec, com el bon samarità que, mogut per la compassió, s'ocupa del desgraciat a què ni tan sols coneix (cf. Lc 10, 33-34). El món necessita aquesta caritat creativa i activa, gent que no estigui comentant davant d'una pantalla, sinó gent que s'embruti les mans per remoure la degradació i restaurar la dignitat. Tenir compassió és una decisió: és triar no tenir cap enemic per veure en cada un al meu proïsme. I aquesta és una decisió.

Això no vol dir tornar-se pusil·lànimes i deixar de lluitar. A contra, qui té compassió entra en una dura lluita diària contra el descart i el malbaratament, el descart dels altres i el malbaratament de les coses. Fa mal pensar en quanta gent es descarta sense compassió: ancians, nens, treballadors, discapacitats... Però també és escandalós el malbaratament de coses. La FAO ha documentat que als països industrialitzats es llancen més de mil milions -més de mil milions! - de tones d'aliments. Aquesta és la realitat.

Ajudem-nos mútuament a lluitar contra el descart i el malbaratament, exigim opcions polítiques que conjuguen el progrés i l'equitat, el desenvolupament i la sostenibilitat per a tothom, de manera que ningú es vegi privat de la terra en què viu, del bon aire que respira, de l'aigua que té dret a beure i de l'aliment que té dret a menjar.